Moisés Galindo publica el poemari del qual sorgeix la seva obsessió pel no-res

El surienc va escriure Naturalezas muertas amb idees que ha desenvolupat en els seus llibres

por Pepa Mañé

El poeta Moisés Galindo (Súria, 1963) té a les llibreries Naturalezas muertas. És el cinquè poemari que publica, però és dels primers que va escriure. Que ara pugui arribar als lectors li fa «molta il·lusió, perquè hi ha totes les idees que després he anat ampliant en els altres llibres meus». A Naturalezas muertas, Galindo introdueix «aquesta mena d’obsessió del no-res com a part constitutiva de la vida, l’existència i la no-existència entrelligades, el forat negre que ens xucla constantment en la nostra vida. Sempre posem el focus en la plenitud i volia deixar constància de l’altra cara de la lluna».

De Naturalezas muertas (Los Papeles de Brighton, 2020) n’han sorgit Las formas de la nada (La isla de Siltolá, 2015) i Antes (de) que la nada prevalezca (La Garúa Poesía, 2017), que formen part d’una trilogia que gira al voltant de la idea de la desaparició. El volum que ha de tancar la trilogia ja està llest i tenia data de publicació, però ara ha quedat als llimbs. Aral (Parnass Ediciones, 2016) també tractava sobre la mateixa idea de la desaparició a través del retrocés progressiu del mar ubicat entre el Kazakhstan i l’Uzbekistan. El primer poemari publicat de Galindo va ser Visegrado Hotel (2011), a la xarxa per Parinacota Ediciones.

Aquest poemari que ara surt publicat neix d’una imatge que va ser un suggeriment: «La visió d’una natura morta, que en pintura té el seu format específic, o d’un animal mort al carrer. Em va situar davant d’un cos inert, que pot ser un ésser o un objecte, i els sentiments que desperta: pors, dubtes… i vaig començar a pensar com podia verbalitzar-ho sabent que no en podràs obtenir mai resposta. D’aquestes emocions en van sorgir altres temes que em preocupen com la voracitat i la cobdícia de l’home». Per això, l’editor, Juan Luis Calbarro, va escollir el quadre Mesa de cocina con caza y verduras, de Frans Snyders (1630), per a la portada.

Naturalezas muertas està dividit entre parts que, en origen, eren tres llibres diferents. «Els vaig anar aprimant perquè hi havia poemes coincidents, i van acabar formant una obra completa que va recollir “Naturalezas muertas”, com s’anomena la tercera part, que incideix en l’emoció que provoca veure desaparèixer un ésser o un paisatge estimat. La segona part, “El secreto de los gatos”, parla de com l’home està entroncat amb el seu voltant. I la primera part, “Cruzar el miedo”, expressa els sentiments davant d’una pèrdua. És tot molt barrejat».

En el pròleg, el poeta i amic José Antonio Arcediano qualifica Galindo de «poeta esperançat», i ell ho corrobora: «no ens ho podem carregar tot: la lluminositat forma part de la vida». I considera que ha estat de sort en poder publicar la seva poesia: «amb cinc editors diferents que no coneixia. Són petites editorials que s’arrisquen amb els originals que els arriben, i en un sector que té un públic molt reduït».

'Naturalezas muertas', de Moisés Galindo (2020)

(Regió 7, Manresa, 4 de junio de 2020).

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s